Martí Sabrià: "Esperem que no torni a passar"

Capital de l'Empordà, Taronja Radio Girona. Empordà Prenium Radio, especial informatiu en emissió conjunta. Martí Sabrià, bona tarda. Hola, bona tarda. En Martí, a banda de mic i col·laborador d'aquesta casa, és un gran coneixer de la zona del massís de les gavarres, a banda que és també un dels tenidors d'aquesta zona buscosa. Amb en Martí volem parlar per intentar entendre una mica més la naturalesa dels boscos de les gavarres. Aquesta ha format aquests boscos i si aquesta formació d'aquests boscos explica el que està passant avui, que hi ha un combustible molt latent i molt potent que fa que aquest incendi vagi també més ràpid del normal. Bé, se me l'ha explicat. La composició de la gavarra és important. I hem tingut una gavarra molt carregada de sur o alzina i roure, i una mica de pirrotge i una mica de pimentis. L'obendronament del bosc a l'Apelsguerra, ha fet que els espais on hi havia encans de conrer, on hi havia olivars, on hi havia aquesta vegetació, menys dents, s'hagi farcit de pie blanc, i les successives circumstàncies meteorològiques com la Navar del 2010, com les últimes vantades, d'haver fet aquest pie blanc, que és una obra malaltia, poc sap, poc vigorós, caigui molt sovint, esborri, i vagi generant un sota bosc realment espantós, que ningú cuida, que ningú neteja, i d'una espessor terrible. Això no vol dir que quan la gent de Pagès cuidava més els boscos, perquè era una font econòmica, es tallaven els pins, es feien fascines per les fleques, era molt diferent, també hi havia grans incendis, algú em recordava d'haver de fer una estona que fa 50 anys del gran foc de les gavarres, o 50 i escaig en deu fer, perquè jo era molt petit, o recordo, veure el primer idioma, que era el tio Tiranaiga, i devia ser, si no m'equivoco, era en 70, aproximadament, més de 50 anys que hi va haver el gran incèndic, al cas de Montrava, arribava fins a sobre, fins a sobre l'església, la mina papita, la mina papita, va arribar a la abretica a la fonda del rei, era una combustió molt bèstia, de característiques amb l'ans, de la montana, i va tirar fins a Vall d'Aurega i sobre Calonja, semblant el de avui, que com que no és ben bé de muntar i escagar, a comptes d'anar a tirar directament a sud, va tirar en cap a sud-oest, i per tant es va inclinant, en certa manera, cap a Santa Cristina, Lleguster, per darrere Calonja. Per tant, és una circumstància, no tenim gaire cura dels boscos, de manera formal, els propietaris no som capaços de tenir uns anets, la institució tampoc, si no, no dic gaire cura, i llavors, cal que passi una cosa, d'aquesta ens estiguem tots els cabells. Martí, en una visita que vam fer conjuntament a la zona de les gabarres, Arnofe Gaires Díaz, parlaves d'algunes espècies autòctones i imbesores, que acaben, hi havia el Calipto, fins i tot. Sí, el Calipto, precisament, és una plantació que va fer l'estat espanyol, a post, l'inxetliquet que estem parlant ara, els anys 70, no recordo, 70, unes rapes de precisar-ho, algunes de les zones que van quedar més devastades, en aquest cas, en el planeta de Camp Puj de Dalafitó, l'estat va fer una replantació, i el que sé, algun enginyer forestal il·luminat, que devia haver crescut astúries, era semlaca plantar caliptus, era un creixement ràpid, i havia talvós semlaria que torna a estar normal. Al final, els caliptus, en què eren quatre, també se'ls ha mig menjat, diguéssim, aquest tiblan, perquè ho va ofegar tot, i la saquera dels últims anys ha fet que fins i tot allò que era més registent, també estigui a vegades ofegat i mig mort per aquest tiblan que, en el qual jo, particularment, li tinc molta mania, perquè em sembla una planta invasora que el país hauria d'haver-se plantejat arreu. Crec que d'aquell dia que parlàvem de la necessitat de tornar a roturar una part del bosc, i tornar a plantar vinyes, i fer tallar focs en afegers dies d'aquesta conversa, i tant mira al final el temps, malauradament, ens dona la roca, el bosc necessita una tricurra i una tricutratament. I estaria bé que algú se n'adonés, que forma part del nostre paisatge, que aquest país sense el bosc, tampoc és el que estem acostumats a veure i estimar. Per algun grup de WhatsApp ha dit que el bosc mediterrani, al final, acumula també un històric d'això, de generació, i d'incendis que, malgrat que ara sigui un problema, i, òbviament, preferim tenir el bosc dret que no pascremat. Però no oblidem que això forma part del cicle del bosc mediterrani, els incendis i la regeneració posterior. No hi ha cap dubte. Jo parlava d'aquest de fa 50 anys, que és una de les que tenim memòria en aquesta àrea geogràfica, però d'incendis anem vist de tota mena, i si a quantes afixants em el vagen portant, es fixem amb l'Alvera, allà els focs s'han reproduït pràcticament, hostiu sí o no. Nosaltres, afortunadament, hem tingut més sort, tot i que era fàcil pronosticar que si un dia se'n sentia a la cadera de la catedral de Girona i feia tramuntana, aquest foc acabaria dins el port de Palamós, per tant, les circumstàncies meteorològiques són...